Recordo que de molt petita anàvem sovint amb els pares a casa d’uns amics. Quan m’ho deien em posava molt contenta i de seguida començava a rumiar a què podríem jugar amb aquella amiga que tenia allà.
Quan arribàvem a la casa, estàvem hores jugant i mai volia marxar. Ens ho passàvem d’allò més bé!
Sabia que juntes ho podíem fer tot!
Alguns caps de setmana anàvem amb la seva mare i la colla que formava part d’ella.
Aquells menuts, que si no recordo malament rondaven la meva edat, eren un molt bon equip d’esportistes. Jo m’ho passava pipa veient-los. Tot i que no hi podia participar en els jocs, crec que mai em vaig plantejar el per què, ja que, tan sols estant amb ells, observant-los, jugant-hi a estones i xerrant-hi m’ho passava ja molt bé.
Un matí, va sonar el telèfon de casa, el va agafar la meva àvia i em va dir: -Fill, ves a despertar al teu pare i digues-li que la filla de la Glòria s’ha mort.
A llavores, jo encara no entenia prou bé que significava -mort. Tot i que, quan hi penso noto les esgarrifances tan horribles que va sentir el meu cos.
No va ser fins al cap de molt de temps, que no vaig arribar a entendre que hi havia infants que naixien malats i que ni tant sols arribaven a l’adolescència.
Vaig recordar, que tot i jugar molt amb aquella petita mai no es va moure, ni mai em va parlar, però mai la vaig veure diferent.
Em podreu jutjar per haver oblidat el seu nom o la seva cara, però mai oblidaré el que vaig viure, el que vaig sentir... mai ningú em podrà robar el record.
Al cap d’uns anys, en la meva pre-adolescència el que em feia gaudir era anar a l’asil Vilallonga a veure la gent gran. Aquella gent era molt interessant, eren com un llibre obert!
Més tard, em vaig introduir en la Creu Roja Joventut. Fèiem campanyes de reis i de platges netes, entre d’altres.
Cap al 2007 vaig realitzar el millor viatge de la meva vida (fins ara).
Vaig anar al Marroc durant un mes amb la organització SODEPAU.
Treballàvem per la integració social del país.
Aquell lloc i aquella gent em van fer madurar i veure el món amb uns altres ulls.
L’any 2008 vaig fer el cicle de Tècnica en cures auxiliars d’infermeria , amb aquest vaig estar treballant a la Clínica Santa Creu i més tard a l’hospital de Figueres .
En aquest últim formava part de l’equip sanitari de la sala de parts i de quiròfan.
M’apassionava, però la plaça que substituïa era temporal.
Tot seguit em van recol·locar al Centre Bernat Jaume, aquest lloc no em feia sentir gens a gust amb la feina que realitzava i vaig tenir la sort de que em van oferir una de ben interessant.
D’aquell dia a avui ja han passat sis anys.
Vaig començar vetllant per a un infant amb varis problemes de salut on jo hauria d’intervenir i aplicar-li els primers auxilis, però de seguida vaig formar part de l’equip professional i així ho he seguit fent fins ara.
És a dir, he estat donant suport a la classe en totes les activitats diàries a més d’atendre a l’infant que em pertoca.
Tant els professionals de l’EEE Mare de Déu del Mont com els seus alumnes m’han ensenyat el què és el companyerisme, l’esforç, la lluita diària, el no rendir-se mai, la complicitat, etc.
Actualment estudio el primer curs de TEI (Tècnica en educació infantil).
Ara el meu objectiu és superar aquest cicle per tal de poder gaudir d’una estabilitat laboral, a la mateixa hora que formar-me de manera permanent per acabar treballant d’allò que més m’agrada de la millor manera que pugui arribar a fer i/o ser.
A la feina hi passes moltes hores i molts anys, és per això que jo trio passar el temps gaudint d’ell.
“Vull que tothom tingui un lloc en aquest món, m’agrada que tothom gaudeixi d’ell i m’agrada que la gent que podem posem a l’abast recursos per a totes aquelles persones que ho necessiten. Sigui un infant, un avi, un discapacitat, un immigrant, etc. Per què tothom té el dret de descobrir, d’aprendre i de ser feliç”
